Sempre t’estimaré

“Sempre t’estimaré, sempre tindràs el meu amor. Mentre jo sigui amb tu, sempre seràs el meu petitó”

Amb aquest bonic conte d’en Robert Munsch vam començar la xerrada el dijous a la tarda per parlar sobre el dolor i la pèrdua d’un ésser estimat.

La lògica habitual ens proposa que si alguna cosa ens molesta o ens provoca ansietat, no ho mirem, que no ens hi recreem, que no hi anem. I finalment fugim del dolor, del patiment, de les incomoditats i dels traumes presents i/o passats.

A través del que sentim podem integrar el perquè del què hem experimentat, a on ho sentim, i quin significat té tot plegat. Si ho obvio, potser aquella sensació plena d’informació intensa i dolorosa es quedarà en un raconet, però no desapareixerà.

I per mala sort no podem decidir viure una vida sense dolor, però si que podem decidir com volem viure el patiment que ens provoca aquest dolor.

Viure implica aprendre a sostenir tot allò que sentim, per tan, no ens queda més remei que conviure amb les nostres emocions de la millor manera possible, siguin les que siguin. I si tenim a prop a persones més petites que nosaltres, no només convivim amb les nostres, sinó que també acabem acompanyant les seves. Com? Doncs la gran majoria de vegades tal i com ens surt i com podem.

Això no vol dir que no hi hagi maneres en les que podem acompanyar i ser acompanyats tal com ens agradaria.

Aquí us deixo uns petits suggeriments que no poden treure el dolor, però potser poden fer que l’acompanyament cap aquests sigui més tolerable:

—

Busqueu llocs tranquils i segurs per parlar

—

Parleu des de la mateixa altura i amb un to suau

—

Digueu la veritat (això no vol dir explicar tots els detalls), però la mort és real i és per sempre

—

Si les teves emocions són expresades, no les amaguis, això és una altre manera de normalitzar el que un pot arribar a sentir en circumstàncies com aquestes

—

Escolta i fes preguntes. Això permetrà que si ells/es se’n fan et vegin obert a parlar i a respondre

—

Si us fan preguntes i no sabeu les respostes, no passa res, no ho podem controlar tot i no tenim respostes per tot, i menys quan parlem sobre el sentit de la vida

—

Si hi ha la oportunitat a despedir-se, dona-li. Si l’accepta endavant i sinó, no passa res! Triarà el seu moment per despedir-se, encara que sigui en la intimitat i tot sol/a

—

Cuideu-vos i mimeu-vos

—

I si cuideu un menor en aquestes circumstàncies, permeteu que algú també us cuidi a vosaltres.